Quadre a l’oli de Pablo Picasso (245 x 235 cm; Nova York, Museum of Modern Art), pintat a París el 1907, evocant un prostíbul del carrer d’Avinyó de Barcelona, però més conegut amb el nom abreujat i equívoc de Les demoiselles d’Avignon. Hi dominen el blau, el rosa i els ocres, reminiscències del passat immediat del pintor. L’agressivitat de certes línies i de certs colors marca una ruptura amb el concepte clàssic de bellesa. D’estil expressionista, fauve i cubista alhora, mostra una clara influència de l’escultura de l’Àfrica Negra i obre les portes a aquesta darrera tendència de l’art modern.
Font: Enciclopèdia Catalana
El quadre pintat per Picasso que va donar pas al cubisme en l’art de la pintura, és fet a Barcelona quan Picasso vivia a prop del carrer d’Avinyó i per tant, el seu títol hauria de ser Les senyoretes del carrer d’Avinyó de Barcelona i no com és presenta internacionalment “Les senynoretes d’Avinyó”, nom posat pels francesos per a vincular-lo a la ciutat francesa d’Avinyó i desvincular-lo de Barcelona tot descatalanitzant-lo.
Font: Fundació d’estudis històrics de Catalunya
El MOMA celebra el centenari de ‘Les senyoretes d’Avinyó’, de Picasso, la pintura que marca l’inici de la modernitat i del cubisme, i estrella del museu americà
Senyoretes centenàries
Lara Bonilla
‘Les senyoretes d’Avinyó’
És l’obra cabdal de Picasso, el punt de partida del cubisme i la pedra angular del Museu d’Art Modern de Nova York (MOMA). Les senyoretes d’Avinyó (1907), l’obra que va transformar l’art modern trencant amb els valors tradicionals de perspectiva i composició, compleix 100 anys. I el MOMA ho celebra amb una exposició que examina el seu procés de creació.
Les senyoretes d’Avinyó als 100 recull nou estudis preparatoris procedents de col·leccions privades i del Museu Picasso de París. “Picasso va pintar aquestes dones centenars de vegades, en postures, grups i angles diferents”, explica l’organitzadora de la mostra, Anna Swinbourne. A més d’aquest material previ s’exposen les obres Dos nus (1906) i Tors de dona amb gran orella (1907), que apunten la influència que el quadre va tenir en la trajectòria artística del pintor. El reduït nombre d’obres que s’exposen contrasta, però, amb l’intens treball de recerca i preparació que va fer Picasso abans de crear el quadre. Va començar a treballar-hi l’hivern del 1906 produint centenars d’estudis previs abans d’arribar a la composició final l’estiu del 1907. “Espero que després de visitar aquesta mostra, la gent entengui com es va arribar a crear el quadre i l’intens treball de creació que hi ha darrere”, explica Swinbourne, que ha hagut de resumir tot el procés en només una desena de pintures. Admet que hauria exposat un centenar d’estudis, però la manca d’espai -ocupa una petita sala- i de temps així com dificultats logístiques per traslladar les obres ho han impedit.
A Les senyoretes d’Avinyó, Picasso combina els cossos geometritzats dels nus femenins amb la descoberta de l’art africà, que va fer durant una visita al Trocadero de París, després de la qual les cares del quadre es convertirien en màscares. En les cinc figures hi descobrim trets de les estàtues egípcies, de l’art primitiu ibèric, del classicisme grec i de l’escultura africana. Picasso trenca amb les lleis de la perspectiva. A la figura asseguda, cara i esquena hi són visibles al mateix temps i el resultat és “una de les imatges més revolucionàries i enèrgiques de l’art”, assegura l’historiador John Golding.
L’art deixa de ser contemplació i el quadre es converteix en acció. L’espectador s’identifica amb el client invisible de les prostitutes d’un bordell del carrer Avinyó de Barcelona. En els dibuixos preliminars apareixien dues figures masculines que acabaran desapareixent en la composició final i, amb ells, també el missatge moralitzant segons el qual el vici es castiga amb la mort. Molts artistes de l’època van contraure la sífilis en les seves visites als bordells de l’època.
Les senyoretes d’Avinyó suposa el gran salt a l’avantguarda, però en el seu moment el quadre no va ser comprès i crítics, amics i artistes com Henri Matisse van reaccionar amb ràbia o amb burla. Leo Stein el va definir com una estupidesa; André Derain va vaticinar el suïcidi de Picasso, i Braque, molt gràfic, va dir que era “com beure petroli ardent”.
Així, no és estrany que l’obra no s’exhibís fins al 1916. “Per ell, crear aquesta obra era una cosa molt privada”, diu Swinbourne.
En canvi, avui dia les reaccions són molt diferents. “En els últims 100 anys no hi ha hagut cap obra que canviés tant el curs de l’art modern”, diu John Elderfield, comissari del departament de pintura i escultura del MOMA.
El títol de l’obra el va posar el poeta André Salomon. “Les senyoretes d’Avinyó, com m’irrita aquest títol!”, va comentar Picasso al marxant Daniel-Henry Kahnweiler el 1933. Però Avinyó era “una paraula familiar” per ell. “Jo vivia a menys de dues passes del carrer d’Avinyó on solia comprar els meus papers i aquarel·les i a més, l’àvia de Max Jacob era d’Avinyó. Solíem fer moltes bromes sobre el quadre”, recordava Picasso.
L’obra marca també un abans i un després en la història del MOMA. El museu la va comprar a un col·leccionista francès el 1939, coincidint amb el seu desè aniversari, i es va exhibir en el marc de l’exposició L’art del nostre temps durant la inauguració de la nova seu al carrer 53, on continua avui. Des de llavors és el pilar de la col·lecció permanent, que compta amb 54 obres més de Picasso. L’any 1988 va ser l’últim cop que es va cedir (a Barcelona), tot i que les peticions de préstec -i les negatives- són gairebé diàries. “Deixaries marxar la teva ànima?”, argumentava un exdirectiu del MOMA. Cap obra ha rebut un tractament similar al que el museu li ha dedicat en aquesta exposició.
Les senyoretes d’Avinyó es va restaurar per última vegada l’any 2004 i a partir del 30 de maig, una altra mostra, també al MOMA, ensenyarà el procés de conservació de l’obra. Entre altres curiositats, es podrà veure una instal·lació amb rajos X que ensenya els continus canvis en la composició que Picasso va fer directament sobre el llenç.
La celebració del centenari s’ho val. Un sol quadre va canviar el curs del segle XX “obrint el camí per a tot el que va venir després”, diu Swinbourne, inclòs el disseny, l’arquitectura i la planificació urbanística moderna, com recordava el crític John Berger.
Font: Avui, 10 febrer 2008
)
